Andreu Llovera Jané's Library tagged Catalunya →  View Popular, Search in Google

"Sap greu la manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix i que els espolia"
Víctor Alexandre
Quina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web actuable, de recollir signatures per tal d'expulsar Catalunya de l'Estat espanyol, en considerar-la, literalment, "un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d'esforços de l'agenda política". I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa 'Actuable' hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l'escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d'un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure's un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l'oprimit qui vol alliberar-se de l'opressor i no pas l'opressor de l'oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se'n com l'aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l'àrbitre no es decideix a mostrar-li'n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l'expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d'agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l'extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n'és el causant o fins i tot en l'atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure's amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s'enamori d'un altre i se'n vagi. És a dir, que, temorenc d'agafar el bou per les banyes i d'abordar el conflicte, s'estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d'aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: "A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo". La supèrbia espanyola és capaç d'això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l'adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l'autoengany.

Catalunya Independència Espanya

Amb la presentació dels pressupostos espanyols que intensifiquen l'espoliació fiscal, des del govern de la Generalitat i des del grup parlamentari de CiU al Congrés s'intenta apaivagar la indignació tot anunciant que es “negociarà” amb el govern del PP.

El primer que hauria de reconèixer Mas, si és que té alguna credibilitat el gir sobiranista que es va insinuar en el Congrés de CDC, és que quan es produeix una situació de dominació aquell que subjuga l'altre no té cap incentiu per negociar res. Ni Mas-Colell, ni els diputats de CiU al Congrés, ni els representants de la comissió bilateral en el supòsit que algun dia es reuneixi, no es troben en posició d'exigir res a Espanya. Això és estructuralment així segons l'ordenament constitucional espanyol, però la conjuntura política ho agreuja amb la majoria absoluta del Partit Popular al Congrés. Transmetre a la ciutadania la percepció que en l'actual sistema jurídic i polític la Generalitat de Catalunya pot evitar l'asfíxia o, almenys, pot corregir-la i minimitzar-la, és fomentar l'autoengany i, com més es continuï en l'autoengany, més punyent serà la sensació d'impotència quan l'agressió a Catalunya es consumi sota la forma d'intervenció directa del govern espanyol.

L'autoengany encara tindria excusa si es desconeguessin les regles que imposa l'actual ordre espanyol, si es mantingués una ambigüitat que permetés interpretacions més amables en la relació amb Espanya i més favorables al desenvolupament econòmic, cultural i social català. Però aquesta il·lusió es va escapçar de forma contundent amb el procés de reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia. Quan des del govern de la Generalitat encara se suggereix que el govern espanyol s'avindrà a “negociar” els comptes del 2012, o quan s'invoca l'anomenat pacte fiscal com a solució gairebé màgica, vol dir que aquest govern encara està atrapat en una lògica anterior al naufragi estatutari. Recordo, per exemple, que en relació als diners que la Generalitat reclama en concepte de liquidació d'exercicis anteriors de les inversions en infraestructures que estableix la disposició addicional tercera de l'Estatut, el Tribunal Constitucional espanyol, en l'esmentada sentència ja establia que: “respecto de este tipo de compromisos presupuestarios formalizados en un Estatuto de Autonomía hemos dicho que no constituyen un recurso que el Estado deba consignar obligatoriamente en los presupuestos generales de cada ejercicio económico, pues es al Estado a quien corresponde en exclusiva, atendiendo a la totalidad de los instrumentos para la financiación de las Comunidades Autónomas a las necesidades de cada una de éstas y a las posibilidades reales del sistema financiero del Estado”. L'Estat, doncs, no es troba vinculat pel que pogués establir l'Estatut. Les Corts Generals, representants del poble espanyol, en el qual resideix la “sobirania nacional” (article 1.2 de la Constitució), no tenen cap obligació d'acceptar que en els seus pressupostos es consignin el grapat de milions d'euros que els pugui reclamar un govern autonòmic. Si això ja s'esdevé amb l'impagament dels diversos deutes estatals en inversions sobre infraestructures, podem imaginar les minses possibilitats que hi ha que el govern Mas faci seure els representants de l'Estat (i de catorze Comunitats Autònomes) per convèncer'ls de pactar una reforma integral del sistema de finançament que permeti recaptar tots els impostos a Catalunya i aturar la sagnia de recursos que amenaça la continuïtat de l'autogovern. Em pregunto de tot cor si el govern i la majoria parlamentària a Catalunya són conscients del marc jurídic que acabo de citar, perquè si no ho són és una irresponsabilitat que s'emetin missatges polítics des de la ignorància, i si ho són vol dir que actuen amb mala fe, traslladant els seus autoenganys a la ciutadania amb projectes que tenen nul·la viabilitat.

El més exasperant de tot plegat és que si ens fixem en el debat polític actual sobre l'escanyament financer que pateix Catalunya i el de fa gairebé vint anys ens adonem amb esfereïment que les actituds polítiques són les mateixes, les de confiar en una reforma estructural d'Espanya que no arribarà mai. Fa més de vint anys que ja es parlava de reformes del sistema de finançament que en cap cas no van reduir el dèficit fiscal, des de la cessió de trams en el rendiment de l'IRPF fins a les propostes de “federalisme fiscal” que arribaven des del socialisme català. Dues dècades després la retòrica política majoritària continua ancorada en les mateixes premisses mentre l'ensulsiada econòmica fruit de la situació de dominació política ja és evident. Com he anat apuntant en els darrers articles, les actituds polítiques són les mateixes que fa vint anys perquè els actors polítics (els partits, la cultura política) són els mateixos. Al meu parer, la primera condició per a un gir copernicà en el sistema que necessàriament porti al reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana i, per tant, com a entitat respecte la qual Espanya es vegi obligada a negociar alguna cosa, passa per un canvi de classe política: un nou grup dirigent que no hagi participat dels fraus ni de les servituds de l'autonomisme i que sigui capaç de superar l'independentisme com a metàfora o com a utopia (l'Ítaca) amb un projecte independentista. Que el camí es perfili de llarg recorregut en aquestes coordenades no és una renúncia, ans al contrari, exigeix que el canvi d'actitud sigui el més ràpid possible per començar a transformar la realitat.

* Article publicat al diari El Punt-Avui

Catalunya Economia Hèctor López Bofill

in list: Documents

La independència, un somni "tangible" però "llunyà"

"La pregunta ineludible és: fins on arribarà aquesta distensió?", es qüestiona el rotatiu, i recorda que, des que va començar la crisi, "molts catalans s'han tornat independentistes perquè volen una veritable autonomia fiscal".

El diari accepta que la novetat no són les diferències entre Catalunya i Espanya, sinó el fet que "els sectors moderats del catalanisme polític declarin ara obertament les seves intencions independentistes i que les relacionin amb una crítica mordaç a la redistribució interregional de la riquesa al país".

"Els catalans paguen massa i Espanya, la seva madrastra, no els retorna el corresponent", sentencia.

"La recuperació política de l'independentisme per un partit de centre dreta al poder a Catalunya –gràcies a una sèrie de pactes amb el Partit Popular– té en compte una realitat tangible, el somni que acaricien centenars de milers o fins i tot milions de catalans: una nació independent".

Malgrat veure-la possible, el rotatiu creu que la independència és un "horitzó distant", i afegeix que "Artur Mas manté l'ambigüitat política en no prendre cap mesura concreta per establir un calendari per organitzar l'autodeterminació".

Artur Mas, diu el diari, és "autonomista de dia i independentista de nit".

Independència Catalunya

"I és que no s'han complert els auguris dels que menyspreaven el projecte de televisió pública, convençuts que els catalans només sabrien fer una televisió antropològica. El resultat ha estat, potser, la primera eina de cohesió social a Catalunya. I ara mateix l'instrument essencial de la llengua pròpia del país".

I afegeix: "Em dol la idea que TV3 acabi sent una televisió més, perquè una televisió pública mostra la qualitat de la democràcia. Els dubtes sobre TV3 revelen, en realitat, l'estat de confusió davant el futur. I les nacions que triomfen són les que saben d'on vénen, cap on van i, sobretot, què volen. El periodisme té tanta importància com la sanitat o l'educació. Sense un bon periodisme, una societat es torna fàcilment manipulable".

En un país tan castigat per la discontinuïtat històrica com el nostre, TV3, amb els seus defectes, s'ha constituït en una prova diària i imprescindible de l'existència moderna de Catalunya. Per això hem de distingir els que la critiquen dels que fan veure que la critiquen però en realitat se la volen carregar. Els molesta TV3, perquè els molesta Catalunya. Els molesten diàlegs com els que Nico Valle han tingut amb col·legues en mil desplegaments informatius. "I tu de quina tele ets? Where are you from? From TV3. Ah, the Catalans... " Els catalans, sí.

Antoni Bassas Catalunya tv3

“Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.” Donant per bo aquest històric full de ruta d'alliberament nacional marcat el segle passat per Mahatma Gandhi, la reacció d'Espanya contra el sobiranisme català ja està entrant de ple en el penúltim tram, el de l'atac frontal i indiscriminat. L'últim capítol el capitanejava ahir el diari ABC, amb una reactivació de l'orteguià “problema catalán” a portada i una crida editorial a frenar el “separatisme”.
L'ofensiva, que no és exclusiva d'aquest rotatiu, ja que El Mundo i La Gaceta, i les tertúlies de referència a la capital, no queden enrere en els seus atacs, en una espiral que es va enverinant a mesura que el sobiranisme pren una força creixent en l'agenda política catalana. Els últims detonants de l'anticatalanisme han estat la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística, la polèmica de les banderes i el projecte de llei de consultes.
La catalanofòbia no és nova, però en els últims temps està especialment activada, i des de molts fronts. El mediàtic, el polític, el judicial. Fins fa uns anys era una obsessió de caire ciclotímic, depenent de la conjuntura més o menys favorable a un nacionalisme espanyol històricament incapaç d'admetre un estat plurinacional. En els darrers temps, aquest concepte d'Espanya ha trobat l'objectiu perfecte en la reacció catalana a cops letals com ara la sentència del TC i les successives agressions a la llengua, que han fet passar molts ciutadans del romanticisme idealista a la concreció política.

Catalanofobia Independència Català Llengua Catalunya

Ponència 1 - La Transició Nacional
16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya

Catalunya CDC Jordi Pujol Oriol Pujol Artur Mas

in list: Documents

Mandela va entendre que sense els blancs Sud-àfrica no era viable com a nació. Que, tot i ser la majoria demogràfica, els negres havien de formular un projecte nacional que inclogués els blancs. Mandela va convèncer els blancs que no havien de témer el sufragi universal, que no havien de témer un govern de la majoria negra. I per fer-ho va arribar molt lluny, combatent els intransigents del seu bàndol i abraçant sincerament alguns dels símbols de la comunitat blanca, com ara la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi, emblema suprem de la segregació racial. Ho va fer i va guanyar.

Català Catalunya Independència

El homenaje, presidido por el ministro de Educación, Cultura y Deporte, José Ignacio Wert, fue también la primera ocasión en que representantes de instituciones lingüísticas del País Vasco, Galicia y Cataluña participaban en un acto público en la sede de la RAE.

Llengua País Basc Euskera Galicia Catalunya

INDICACIONS:
Hem elaborat una sèrie d’indicacions i contraindicacions amb les que hem de ser molt respectuosos perquè aquesta acció surti correctament. Esperem que sigui així.
1- Els participants hauran de venir en grups petits dissimulant, com si fossin turistes o estiguessin passejant. En cap moment ha de semblar que hi ha una acció preparada. Us animem a portar una barretina catalana que us haureu de posar quan comenci l'acció.
2- A les 12:00h en punt començarà l’acció. Un grup de persones començarà a cridar IN-INDE-INDEPENDÈNCIA. Mentrestant, tots els participants es mantindran fora del centre de la Plaça Catalunya.
3- Un primer senyal acústic indicarà el moment que tothom vagi entrant progressivament al centre de la plaça i es vagi afegint al grup. És molt important que la incorporació a la s’efectuï de manera suau i progressiva, evitant les presses i corredisses. En aquest moment ens posarem la barretina catalana.
4- Tota l’acció es realitzarà mirant a una mateixa direcció. Progressivament, es cridarà cada vegada amb més energia IN-INDE-INDEPENDÈNCIA.
5- Durant tota l’acció tothom alçarà el puny dret en direcció al cel i el mourà al ritme de IN-INDE-INDEPENDÈNCIA. Seran benvingudes totes les senyeres i estelades, com més n’hi hagin millor.
6- Aquesta acció finalitzarà després d’uns 3 minuts. Un senyal acústic en marcarà el final. En el moment que se senti el senyal final, es farà un silenci absolut, la gent es treurà la barretina, es dispersarà ràpidament cap a fora de l’espai i tenint molt en compte que no s’ha de provocar cap tipus d’embús entre les persones. És imprescindible que el centre de la Plaça Catalunya quedi absolutament buit el més ràpid possible, com si no hagués passat res.
7- Els participants hauran d’abandonar el centre de la Plaça Catalunya i els seus voltants de la mateixa manera que han vingut, en grups petits, dissimulant, com si fossin turistes o estiguessin passejant.

CONTRAINDICACIONS:
1- Un cop s’acabi l’acció ningú es pot quedar a comentar la jugada al costat de l’espai en concret. Tothom se n’haurà d’allunyar a més de 100 metres en qualsevol direcció.
2- Per mantenir el caràcter transversal de la FLASHMOB PER LA INDEPENDÈNCIA no s’admetran símbols de cap formació política.
3- Per reforçar el caràcter pacífic de la iniciativa, no s’acceptarà cap demostració despectiva i/o agressiva envers persones, entitats o països.
4- Es serà respectuós amb el medi ambient (mobiliari urbà, plantes, arbres, etc…), no es tiraran papers a terra ni ningú es col•locarà a cap lloc on estigui prohibit.

Catalunya Independència

Compara l'intent actual d'Espanya de residualitzar els catalans amb el Decret de Nova Planta
ACN Barcelona | Actualitzada el 08/03/2012 21:20
L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha alertat aquest dijous que l'únic que pot salvar Catalunya de la desaparició és el pensament independentista, perquè això faria possible "una actitud de resistència forta" davant de l'intent d'Espanya de residualitzar els catalans, intent que ha comparat amb el Decret de Nova Planta. "Amb les condicions que Espanya ens imposa, Catalunya no és viable", ha sostingut Pujol en una conferència que ha pronunciat a Esade sota el títol 'En el tombant del camí. 1714-2014'. Segons l'expresident, l'Espanya actual "ofegaria" Catalunya i davant d'això no hi ha alternativa: "Entre la residualització i la independència hauríem d'optar per la independència".

Jordi Pujol Català Catalunya Independència

Pujol ha explicat que Catalunya ha progressat i "aparentment" ha anat consolidant aspectes com el lingüístic. No obstant això, ha subratllat alguns moments de "debilitat", com la sentència de l'Estatut, en què Espanya va voler "escombrar" d'una manera "molt barroera" la llengua catalana.

L'expresident Pujol ha reblat que "ara per ara" votaria 'sí' en un referèndum per la independència. Quan se li ha preguntat si ho voldria, ha sentenciat: "Jo sóc molt gran... no és impossible".

Llengua Català Catalunya Independència

Fundador Rodríguez (Santiago de la Espada, Jaén, 1948). La seva incursió al programa Salvados mentre Jordi Évole entrevistava Jordi Pujol l'ha convertit en tota una celebritat. Especialment a la xarxa, on ja té un grup d'admiradors a Facebook i un perfil -fals- a Twitter. "Votaria sí en un referèndum d'independència", va assegurar al programa de La Sexta.

Catalunya Independència

La política española comienza a descontar el discurso independentista catalán. Incluso la derecha más extrema y nacionalista ha entrado en un decaimiento en su estado de permanente indignación ante las formulaciones separatistas catalanas o vascas. Este tema es especialmente grave cuando los titulares de la mayoría de los periódicos, a cuerpo tipográfico muy alto, atribuyen al déficit de las autonomías la mayor responsabilidad de la crisis. O sea, que hay que hilar fino, desde luego, en Madrid, pero también en Barcelona.

Espanya Catalunya

La Plataforma No Hablamos Catalán, creada exclusivament per impulsar l’etnocidi contra els catalans de la Franja de Ponent, ha decidit suspendre la convocatòria de la manifestació que s’havia de fer el mes de març a Saragossa contra la llengua catalana, ja que el govern aragonès del PP i el PAR han acceptat les seves demandes i han eliminat el català de la Llei de llengües d’Aragó. Aquesta entitat anticatalana ho justifica així: “És una congelació temporal que podria convertir-se en definitiva. S’han produït avanços en les modificació de la Llei de llengües i creiem que el govern d’Aragó complirà les seves promeses. A més, les bases del PAR s’estan mobilitzant per donar suport a la nostra causa i això cal agrair-ho. Per tot això hem decidit congelar, de moment, la concentració. En cas que finalment es reconegui l’aragonès i s’elimini el català de la Llei de llengües no hi haurà mobilització, en cas contrari si que ens manifestarem al carrer.”

Català Catalanofòbia Llengua Catalunya

Madrid. (Efe).- El ex presidente del Gobierno José María Aznar defendía en su etapa como profesor en el extranjero que Catalunya "fomenta la inmigración musulmana desde Pakistán y Argelia porque ellos [la Generalitat] pueden integrarlos lingüísticamente con más facilidad, en oposición a los inmigrantes hispano hablantes". Este es el contenido de uno de los más de cinco millones de correos electrónicos de Stratfor Global Intelligence, una empresa privada de seguridad, que Wikileaks ha adelantado a 21 medios de todo el mundo, entre ellos Público.es.

No es la única referencia que que se hace al hoy Presidente de Honor del PP. Los espías norteamericanos se burlan de Aznar y de sus ideas. En uno de los correos que la directora de Inteligencia Geopolítica de Startfor, Reva Bhalla, se cruza con otros analistas y agentes, asegura que "el señor presidente -en referencia a Aznar- es un ultra (hardcore, en el original)...Mucho más extremista incluso que los funcionarios israelíes". "Él se cree sinceramente que todos los terroristas son iguales y que nada que no sea una guerra total puede derrotarlos. Está rotundamente en contra de cualquier tipo de negociación con terroristas y critica duramente a Francia, Alemania y otros países por esta cuestión" recoge el correo.

José M. Aznar wikileaks Catalunya Catalanofobia Inmigración

L’escriptor Màrius Serra reflexiona en aquest vídeo sobre l’estat de la llengua i com aquesta es veuria afectada per l’existència d’un Estat català independent. De forma valenta i brillant, Serra dóna la seva opinió sobre aquestes qüestions i sobre la seva visió del país.

Llengua Català Catalunya

Jordi Pujol: 'Els catalans ja no tenim constitució que ens empari'. Crida a la mobilització perquè Catalunya està 'morta' sense pacte fiscal

Jordi Pujol Catalunya Independència

Amb el títol 'De la bonança a un repte nou' (1993-2011), Jordi Pujol posa punt final a les seves memòries, editades per Proa. Pujol narra en aquest últim volum el període de pactes amb el PSOE i el PP a Madrid, les seves últimes legislatures al davant del govern de la Generalitat i la seva successió. Diu d'Artur Mas que és 'un autèntic líder que de debò acaba d'esborrar la meva figura com a polític'. També parla de la seva aproximació a l'independentisme i admet una responsabilitat en haver arribat a la situació actual d'ofec de Catalunya per Espanya.

Jordi Pujol Artur Mas CIU Catalunya

Artur Mas no concibe la idea del fracaso y aguantó los años del desierto con la dureza propia del calvinista. "Más bien debo de ser luterano". Finalmente, las guerras de la política fueron vencidas, pero la guerra que ahora batalla no es menor. Cataluña en sus cifras económicas más duras, la relación con España en sus horas más bajas, los retos europeos, las protestas, el desánimo ciudadano… "Gobernar tiene algo de mártir", dirá, aunque matizará, "pero no somos héroes". Más fuerte de lo previsible y más sentimental de lo aparente, este hombre que sueña con la épica y que ama la lírica ejerce ahora la dura prosa del poder. Se preparó para ello, pero quizás no adivinó que, como el portero de Handke, estaba solo ante el penalti. Y esa soledad rodeada de gente es tan gélida como el antiguo palacio que lo acoge.

Artur Mas Catalunya

in list: Premsa Escrita

La creació, el dia 10 de març, de l'Assemblea Nacional Catalana no té com a objectiu l'articulació d'una alternativa a les nostres institucions nacionals, que tant ens han costat aconseguir, ni tampoc a les grans associacions del país, com per exemple Òmnium Cultural. L'ANC serà un gran organisme de mobilització i, a la vegada, un mitjà per estendre el full de ruta cap a la independència del nostre país. I això ho farà al costat de les altres institucions del país, tot empenyent-les.

Política Catalunya Independència