Andreu Llovera Jané's Public Library

Àngel Acebes encapçala la llista de membres del PP que acaparen càrrecs en la direcció de Bankia
Què és exactament Bankia?

Bankia és el nom comercial adoptat pel Banc Financer i d’Estalvis, un banc nascut arran la fusió de Bancaixa i Caja Madrid al qual es van adherir Caixa Laietana i també les caixes de Canàries, La Rioja, Àvila i Segovia. El banc va començar a operar el 3 de desembre de 2010 i el nom de Bankia es va fer públic el 2 de març de 2011. El banc, per tant, tot just si ha durat un any, abans de ser ‘nacionalitzat’ per l’estat.

Quin volum té aquest banc?

Sobre el paper era el primer banc de l’estat pel volum de negoci, amb un actius totals de 272.000 milions d’euros i un valor patrimonial de 12.000 milions d’euros. Tanmateix pràcticament des del seu inici Bankia va ser un banc en fallida tècnica i mai no va aconseguir generar confiança.

Quin és el problema que té aquest banc?

El principal problema de Bankia és que és el propietari de 31.798 milions d’euros invertits en operacions immobiliàries i que no podrà recuperar. Això significa el disset per cent del total dels anomenats ‘actius tòxics’ de l’estat. La major part d’aquests diners irrecuperables provenen de l’antiga Caja Madrid però hi ha molts també provinents de Bancaixa.

Perquè es va deixar que la pilota immobiliària de Caja Madrid i de Bancaixa es fusionés en un nou banc i es fes major encara?

Ara ningú no ho vol recordar però en el moment de la fusió entre Caja Madrid i Bancaixa pràcticament totes les forces polítiques i els actors econòmics en van estar a favor. Hi va haver l’oposició a València dels qui veuen que era el final definitiu del sistema valencià de caixes però només això. Tant PP com PSOE van aplaudir la decisió i van coincidir en que fer un banc enorme en el seu tamany era bo perquè el convertia en 'sistèmic'. S'usa aquesta expressió per a indicar que és tan gran que no és possible deixar-lo caure. Els responsables polítics de la fusió no comptaven, aparentment, amb la reacció del mercat.

Ara el PP acusa Miguel Angel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, d’haver causat el problema obligant Caja Madrid, per raons polítiques a quedar-se amb Bancaixa. Què hi ha de cert en això?

El Banc d’Espanya va incentivar la fusió de totes les caixes però en la fusió entre Bancaixa i Caja Madrid hi ha un factor polític que no es pot oblidar: les dues caixes representaven el model econòmic del Partit Popular. Tant Madrid com el País Valencià havien abusat de la financiació de les seves caixes per a projectes polítics de rendibilitat més que dubtosa i totes dues caixes eren una gran arma per als respectius governs. En el cas de Bancaixa de fet al seu capdavant hi ha l’efímer ex-president de la Generalitat Valenciana José Luís Olivas. Olivas, però, va haver d’abandonar el seu càrrec de vicepresident executiu després de la intervenció del Banc de València que ell també presidia.

Quin tipus d’intervenció política va afectar la gestió de les caixes que s’integrarien en Bankia?

Tant Bancaixa com Caja Madrid van ser instruments financers de les desastroses polítiques d’aparador del PP valencià i madrileny. I la futura Bankia tant servia per a aguantar contra tots els números un parc d’atraccions fracassat com Terra Mítica com per a que Caja Madrid comprés, en una prova de megalomania empresarial al servei de la política, la majoria de les accions d’Iberia. Les caixes, totalment controlades ara pels polítics, van esdevenir eines al servei de les polítiques dels governs, tinguessin aquestes una base econòmica sensata o no. Això va precipitar el seu final.

Éssent així com és que va intentar la sortida de Bankia a borsa?

Els gestors de Bankia sabien que no podien aguantar molt de temps la delicada situació financera que tenien i la sortida a borsa va ser una operació d’imatge que intentava tapar el passat recent de les caixes fusionades, acumular diner fresc per a sanejar el nou banc i enviar un missatge d’optimisme als mercats. Tanmateix la sortida a borsa va ser un fracàs estrepitós i 400.000 petits accionistes han acabat perdent-hi bous i esquelles ja que l’acció ha perdut en els deu mesos que porta en borsa la meitat exacta del seu valor. Per cada 4 euros que els accionistes van pagar en comprar les accions avui en rebrien només dos i la xifra segueix a la baixa. El govern espanyol, aleshores en mans del Partit Socialista, i els governs valencià i madrileny, en mans del PP van aplaudir la sortida a borsa de Bankia.

La política va intervenir encara, finalment, en desmuntar la fusió entre La Caixa i Bankia?

Aquest va ser el darrer despropòsit abans que la situació de Bankia entrés en la caiguda lliure on es troba ara. La Caixa va acceptar, amb el vist-i-plau del govern espanyol i català, intentar fusionar-se amb Bankia, que era el darrer recurs per a salvar-la sense recórrer a la intervenció. Però els gestors de Bankia van posar condicions polítiques inacceptables per la caixa catalana, com ara que la seu social fos a Madrid i que el control de l’entitat sortint recaigués també en la direcció de Bankia, negligint el fet que eren comprats per a ser salvats de la ruïna.

Bankia Economia

Economía anuncia la inyección de más fondos tras convertir 4.465 millones en capital | Goirigolzarri ya es el nuevo presidente, en sustitución de Rato, que se marchó ayer | Las entidades que crearon Bankia se pueden quedar sin absolutamente nada

Economía | 10/05/2012 - 00:35h

LALO AGUSTINA
Madrid

Economia Bankia

Redacción deportes. (EFE).- El estadounidense Michael Phelps, ganador de ocho medallas de oro en los Juegos Olímpicos de Pekín 2008, anunció en una entrevista de televisión que dejaría la natación tras su participación en los Juegos de Londres.
Phelps, de 27 años, confesó, en el programa '60 Minutes' de la cadena CBS, que estuvo a punto de dejar la natación definitivamente por los problemas de depresión que sufrió después de que fuera sorprendido fumando marihuana y la noticia diera la vuelta al mundo.
Phelps, que según su entrenador Bob Bowman está en un gran momento, ha trabajado en el gimnasio más que nunca lo que "debe dar sus frutos en Londres".
Phelps explicó que en su decisión ha influido el cansancio acumulado durante los últimos años por las exigencias que supone la alta competición. "He podido ir a maravillosas ciudades en mis viajes y no he podido verlas. Veo el hotel y el jardín, eso es todo. Después de estos Juegos, voy a ir y hacer lo que quiera hacer", afirmó Michael Phelps.

Natació

L'Ajuntament de Berga ha aprovat declarar el rei Joan Carles I 'persona non grata'. El ple del consistori ha debatut aquest dijous al vespre una moció de la CUP que també demana que es revoqui l'acord del 17 de juliol de 1962 que atorgava al dictador Francisco Franco el títol de Fill Adoptiu de la Ciutat i la Medalla d'Or de la Ciutat. La moció s'ha aprovat amb els únics vots a favor de la CUP i les abstencions de CiU i el PSC. El grup municipal del PP hi ha votat en contra, segons informa la CUP. La formació remarca que Joan Carles I no és rei "com a resultat d'un procés democràtic sinó just al contrari, com a conseqüència de l'herència dictada pel seu antecessor Francisco Franco".

L'Ajuntament de Berga enviarà l'acord aprovat al ple municipal d'aquest dijous a la Casa Real espanyola "per tal que en tinguin constància i per exigir-los que gestionin amb la direcció general de Patrimoni de l'Estat el retorn immediat de la medalla d'or atorgada a Franco".

La CUP destaca que el regnat del monarca "entronca directament amb el del seu avantpassat Felip V de Borbó, responsable de la pèrdua de llibertats nacionals que encara a hores d'ara els Països Catalans no han recuperat". A més, denuncia que "s'ha caracteritzat per l'absolució política i penal dels criminals franquistes".

La formació també afirma que "el seu comportament personal s'ha vist marcat per tota mena d'escàndols i delictes", en referència a la caça d'elefants a Bostwana.

PP CIU PSC Juan Carles I Francisco Franco CUP Política

"Sap greu la manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix i que els espolia"
Víctor Alexandre
Quina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web actuable, de recollir signatures per tal d'expulsar Catalunya de l'Estat espanyol, en considerar-la, literalment, "un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d'esforços de l'agenda política". I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa 'Actuable' hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l'escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d'un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure's un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l'oprimit qui vol alliberar-se de l'opressor i no pas l'opressor de l'oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se'n com l'aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l'àrbitre no es decideix a mostrar-li'n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l'expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d'agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l'extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n'és el causant o fins i tot en l'atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure's amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s'enamori d'un altre i se'n vagi. És a dir, que, temorenc d'agafar el bou per les banyes i d'abordar el conflicte, s'estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d'aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: "A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo". La supèrbia espanyola és capaç d'això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l'adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l'autoengany.

Catalunya Independència Espanya

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.
Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

Futbol

Esports Sabadell

Ni Cristina Fernández en su discurso de tres horas en el Congreso, ni el jefe de Gabinete Juan Manuel Abal Medina en sus recientes apariciones mediáticas -al fin se le escuchó la voz-, ni el ministro de Economía Hernán Lorenzino, ni el influyente viceministro Axel Kiciloff, ni la presidenta del Banco Central, Mercedes Marcó del Pont, aceptan hablar de la inflación.

Fiel a la creencia de que sólo lo que el Gobierno enuncia existe (como explica Beatriz Sarlo) y de lo que no habla es cuento chino, el kirchnerismo sigue apostando a un modelo económico supuestamente virtuoso, pero que por culpa de ese fenómeno no admitido -un simple detalle para el oficialismo- expulsa todos los días personas hacia la pobreza.

El martes, cuando Marcó del Pont fue al Senado a defender la ley que modificó la Carta Orgánica del BCRA -sancionada en la madrugada de ayer- no pudo o no quiso precisar ante los legisladores el nivel inflacionario que tiene el país. Blanquear un número le hubiera significado un reto del Gobierno, pero también hubiera conspirado contra una argumentación en favor de la ley que fue a impulsar.

Economia Espanya Argentina Petroli

Amb la presentació dels pressupostos espanyols que intensifiquen l'espoliació fiscal, des del govern de la Generalitat i des del grup parlamentari de CiU al Congrés s'intenta apaivagar la indignació tot anunciant que es “negociarà” amb el govern del PP.

El primer que hauria de reconèixer Mas, si és que té alguna credibilitat el gir sobiranista que es va insinuar en el Congrés de CDC, és que quan es produeix una situació de dominació aquell que subjuga l'altre no té cap incentiu per negociar res. Ni Mas-Colell, ni els diputats de CiU al Congrés, ni els representants de la comissió bilateral en el supòsit que algun dia es reuneixi, no es troben en posició d'exigir res a Espanya. Això és estructuralment així segons l'ordenament constitucional espanyol, però la conjuntura política ho agreuja amb la majoria absoluta del Partit Popular al Congrés. Transmetre a la ciutadania la percepció que en l'actual sistema jurídic i polític la Generalitat de Catalunya pot evitar l'asfíxia o, almenys, pot corregir-la i minimitzar-la, és fomentar l'autoengany i, com més es continuï en l'autoengany, més punyent serà la sensació d'impotència quan l'agressió a Catalunya es consumi sota la forma d'intervenció directa del govern espanyol.

L'autoengany encara tindria excusa si es desconeguessin les regles que imposa l'actual ordre espanyol, si es mantingués una ambigüitat que permetés interpretacions més amables en la relació amb Espanya i més favorables al desenvolupament econòmic, cultural i social català. Però aquesta il·lusió es va escapçar de forma contundent amb el procés de reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia. Quan des del govern de la Generalitat encara se suggereix que el govern espanyol s'avindrà a “negociar” els comptes del 2012, o quan s'invoca l'anomenat pacte fiscal com a solució gairebé màgica, vol dir que aquest govern encara està atrapat en una lògica anterior al naufragi estatutari. Recordo, per exemple, que en relació als diners que la Generalitat reclama en concepte de liquidació d'exercicis anteriors de les inversions en infraestructures que estableix la disposició addicional tercera de l'Estatut, el Tribunal Constitucional espanyol, en l'esmentada sentència ja establia que: “respecto de este tipo de compromisos presupuestarios formalizados en un Estatuto de Autonomía hemos dicho que no constituyen un recurso que el Estado deba consignar obligatoriamente en los presupuestos generales de cada ejercicio económico, pues es al Estado a quien corresponde en exclusiva, atendiendo a la totalidad de los instrumentos para la financiación de las Comunidades Autónomas a las necesidades de cada una de éstas y a las posibilidades reales del sistema financiero del Estado”. L'Estat, doncs, no es troba vinculat pel que pogués establir l'Estatut. Les Corts Generals, representants del poble espanyol, en el qual resideix la “sobirania nacional” (article 1.2 de la Constitució), no tenen cap obligació d'acceptar que en els seus pressupostos es consignin el grapat de milions d'euros que els pugui reclamar un govern autonòmic. Si això ja s'esdevé amb l'impagament dels diversos deutes estatals en inversions sobre infraestructures, podem imaginar les minses possibilitats que hi ha que el govern Mas faci seure els representants de l'Estat (i de catorze Comunitats Autònomes) per convèncer'ls de pactar una reforma integral del sistema de finançament que permeti recaptar tots els impostos a Catalunya i aturar la sagnia de recursos que amenaça la continuïtat de l'autogovern. Em pregunto de tot cor si el govern i la majoria parlamentària a Catalunya són conscients del marc jurídic que acabo de citar, perquè si no ho són és una irresponsabilitat que s'emetin missatges polítics des de la ignorància, i si ho són vol dir que actuen amb mala fe, traslladant els seus autoenganys a la ciutadania amb projectes que tenen nul·la viabilitat.

El més exasperant de tot plegat és que si ens fixem en el debat polític actual sobre l'escanyament financer que pateix Catalunya i el de fa gairebé vint anys ens adonem amb esfereïment que les actituds polítiques són les mateixes, les de confiar en una reforma estructural d'Espanya que no arribarà mai. Fa més de vint anys que ja es parlava de reformes del sistema de finançament que en cap cas no van reduir el dèficit fiscal, des de la cessió de trams en el rendiment de l'IRPF fins a les propostes de “federalisme fiscal” que arribaven des del socialisme català. Dues dècades després la retòrica política majoritària continua ancorada en les mateixes premisses mentre l'ensulsiada econòmica fruit de la situació de dominació política ja és evident. Com he anat apuntant en els darrers articles, les actituds polítiques són les mateixes que fa vint anys perquè els actors polítics (els partits, la cultura política) són els mateixos. Al meu parer, la primera condició per a un gir copernicà en el sistema que necessàriament porti al reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana i, per tant, com a entitat respecte la qual Espanya es vegi obligada a negociar alguna cosa, passa per un canvi de classe política: un nou grup dirigent que no hagi participat dels fraus ni de les servituds de l'autonomisme i que sigui capaç de superar l'independentisme com a metàfora o com a utopia (l'Ítaca) amb un projecte independentista. Que el camí es perfili de llarg recorregut en aquestes coordenades no és una renúncia, ans al contrari, exigeix que el canvi d'actitud sigui el més ràpid possible per començar a transformar la realitat.

* Article publicat al diari El Punt-Avui

Catalunya Economia Hèctor López Bofill

diumenge 4 de març de 2012
Totes les versions d'aquest article: [català]
Per David Virgili

El "deute odiós" és el concepte que s’utilitza en la legislació internacional per justificar el no pagament del deute d’un Estat. Existeix deute odiós quan el deute s’ha contret en contra dels interessos dels seus ciutadans, i amb el coneixement de qui ha prestat els diners.

Alexander Sack va ser el primer en proposar aquest concepte el 1927, i ho va fer posant com a exemples històrics els casos de Mèxic i Estats Units. En derrotar i afusellar Maximilià I el 1867, l’Estat de Mèxic es va negar a pagar els seus deutes. En conquerir Cuba el 1899, Estats Units va refusar pagar el que encara es devia a Espanya.

Calen tres condicions per tenir deute odiós:

 El govern del país rep un préstec sense el coneixement i l’aprovació dels seus ciutadans.
 El préstec s’utilitza per finançar activitats no beneficioses per als seus ciutadans.
 El creditor està informat d’aquesta situació.

Si aquest és el cas, aleshores l’Estat es pot negar a pagar aquest deute. En paraules de Sack: Si un poder despòtic contreu un deute, no per la necessitat o l’interès de l’Estat, sinó més aviat per enfortir-se, reprimir la insurrecció popular, etc., aleshores aquest deute és odiós per a la gent de tot l’Estat. Aquest deute no compromet a la nació, és un deute del règim, un deute personal contret pel governant, i per tant es cancel·la amb la desaparició del règim. Però tenim casos recents, en el segle XXI, en què s’hagi cancel·lat el deute per aquests motius? I tant!

L’any 2003, Estats Units envaeix Iraq. Per tal d’administrar lliurement l’economia (i els beneficis pel petroli) del país, el primer que fa és alliberar-se dels deutes pendents. Només tres setmanes després de la invasió, Estats Units convoca el G-8 per anunciar que el deute de l’Iraq va ser contret per un règim dictatorial, i que per tant és odiós i no es pagarà.

Es posa com a exemple de malbaratament de fons els milers de milions de dòlars que Iraq devia a França i Rússia per la compra de míssils i avions de combat. No recorda això massa al cas grec?

Després de negociar-ho llargament (és de suposar que a canvi de contraprestacions futures), el Club de París acorda suprimir el 80% del deute de l’Iraq, però amb una condició: que no s’utilitzi oficialment el concepte de "deute odiós".

El major temor era que s’establís un precedent legal actual per no pagar el deute. Aleshores, quina força els quedaria per seguir exigint al Congo el deute de Mubutu, a les Filipines, el de Marco, a Sudàfrica, el deute del règim de l’apartheid?

No se’n van sortir. Només cinc anys més tard, el 2008, l’Equador es nega a pagar el seu deute. Després d’una auditoria duta a terme durant un any i mig amb el suport estatal, es comprova que la pràctica totalitat del deute de l’Equador és odiós, i que per tant, tot i les amenaces constants del Banc Mundial, hi ha un dret legítim a no pagar-lo.

Per fer-se una idea: l’any 2005 el pagament dels interessos del deute suposava per a Equador el 50% del seu pressupost anual: uns 4.000 milions de dòlars per al deute, al costat dels 400 que es dedicaven a Salut, i els 800 que es dedicaven a Educació.

Com que Rafael Correa es manté ferm en la decisió de no pagar, el preu del deute equatorià comença a baixar en picat. Aleshores, de forma secreta, el govern compra el seu propi deute. El resultat de l’operació és que s’estalvia uns 7.000 milions de dòlars.

Només dos anys després, el 2010, Islàndia es nega en referèndum a pagar el seu deute. A Islàndia es va prendre la mesura que s’està prenent a diversos països d’Europa, entre ells l’Estat Espanyol: intentar "salvar" l’economia convertint el deute privat dels bancs en deute públic. En el cas d’Islàndia, això es fa de cop, i eleva el deute al 1.000% del PIB.

Davant d’aquesta situació, els ciutadans es neguen a pagar els plats trencats: rebutgen el deute, exigeixen responsabilitats, i duen a terme una reforma constitucional, juntament amb una reforma dels mitjans de comunicació, que han mentit conscientment de la situació.

Només dos anys més tard ja estem al 2012, i tot i la manipulació informativa constant a què encara estem sotmesos aquí que ho nega, el procés en realitat és imparable. Actualment, aquestes auditories estan naixent per tota Europa i el Nord d’Àfrica, per determinar la legitimat d’aquest deute. Ja hi ha grups d’auditoria a Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal, França, Bèlgica, Irlanda, Regne Unit, Tunísia i Egipte. Tenim prevista una primera reunió de coordinació internacional a principis d’abril. Això no es pot aturar!

Aquest post conté molta informació del documental Debtocracy, que es centra en l’anàlisi del cas grec, però fent referència també al cas de l’Iraq i aprofundint en la situació de l’Equador. És molt interessant fer-hi una ullada per comprendre la perspectiva internacional del rebuig al pagament del deute.

Economia Espanya

independència

La independència, un somni "tangible" però "llunyà"

"La pregunta ineludible és: fins on arribarà aquesta distensió?", es qüestiona el rotatiu, i recorda que, des que va començar la crisi, "molts catalans s'han tornat independentistes perquè volen una veritable autonomia fiscal".

El diari accepta que la novetat no són les diferències entre Catalunya i Espanya, sinó el fet que "els sectors moderats del catalanisme polític declarin ara obertament les seves intencions independentistes i que les relacionin amb una crítica mordaç a la redistribució interregional de la riquesa al país".

"Els catalans paguen massa i Espanya, la seva madrastra, no els retorna el corresponent", sentencia.

"La recuperació política de l'independentisme per un partit de centre dreta al poder a Catalunya –gràcies a una sèrie de pactes amb el Partit Popular– té en compte una realitat tangible, el somni que acaricien centenars de milers o fins i tot milions de catalans: una nació independent".

Malgrat veure-la possible, el rotatiu creu que la independència és un "horitzó distant", i afegeix que "Artur Mas manté l'ambigüitat política en no prendre cap mesura concreta per establir un calendari per organitzar l'autodeterminació".

Artur Mas, diu el diari, és "autonomista de dia i independentista de nit".

Independència Catalunya

"I és que no s'han complert els auguris dels que menyspreaven el projecte de televisió pública, convençuts que els catalans només sabrien fer una televisió antropològica. El resultat ha estat, potser, la primera eina de cohesió social a Catalunya. I ara mateix l'instrument essencial de la llengua pròpia del país".

I afegeix: "Em dol la idea que TV3 acabi sent una televisió més, perquè una televisió pública mostra la qualitat de la democràcia. Els dubtes sobre TV3 revelen, en realitat, l'estat de confusió davant el futur. I les nacions que triomfen són les que saben d'on vénen, cap on van i, sobretot, què volen. El periodisme té tanta importància com la sanitat o l'educació. Sense un bon periodisme, una societat es torna fàcilment manipulable".

En un país tan castigat per la discontinuïtat històrica com el nostre, TV3, amb els seus defectes, s'ha constituït en una prova diària i imprescindible de l'existència moderna de Catalunya. Per això hem de distingir els que la critiquen dels que fan veure que la critiquen però en realitat se la volen carregar. Els molesta TV3, perquè els molesta Catalunya. Els molesten diàlegs com els que Nico Valle han tingut amb col·legues en mil desplegaments informatius. "I tu de quina tele ets? Where are you from? From TV3. Ah, the Catalans... " Els catalans, sí.

Antoni Bassas Catalunya tv3

Esports Federacions Bàsquet

“Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.” Donant per bo aquest històric full de ruta d'alliberament nacional marcat el segle passat per Mahatma Gandhi, la reacció d'Espanya contra el sobiranisme català ja està entrant de ple en el penúltim tram, el de l'atac frontal i indiscriminat. L'últim capítol el capitanejava ahir el diari ABC, amb una reactivació de l'orteguià “problema catalán” a portada i una crida editorial a frenar el “separatisme”.
L'ofensiva, que no és exclusiva d'aquest rotatiu, ja que El Mundo i La Gaceta, i les tertúlies de referència a la capital, no queden enrere en els seus atacs, en una espiral que es va enverinant a mesura que el sobiranisme pren una força creixent en l'agenda política catalana. Els últims detonants de l'anticatalanisme han estat la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística, la polèmica de les banderes i el projecte de llei de consultes.
La catalanofòbia no és nova, però en els últims temps està especialment activada, i des de molts fronts. El mediàtic, el polític, el judicial. Fins fa uns anys era una obsessió de caire ciclotímic, depenent de la conjuntura més o menys favorable a un nacionalisme espanyol històricament incapaç d'admetre un estat plurinacional. En els darrers temps, aquest concepte d'Espanya ha trobat l'objectiu perfecte en la reacció catalana a cops letals com ara la sentència del TC i les successives agressions a la llengua, que han fet passar molts ciutadans del romanticisme idealista a la concreció política.

Catalanofobia Independència Català Llengua Catalunya

Perdón por tanto perdón, pero es que he intentado entrar en tu socorro profundo y me lo ha impedido la frialdad, el fútbol, los realities, la discriminación, la fe idiota, el sermón anticuado, la hostia recocida, el cura y la monja ignorante, el evangélico espumoso de la Plaza de Armas, el centro comercial, mis tarjetas de crédito, mi cuenta bancaria, mi ideología política y corrupta, mi gobierno fascista de turno, las tetas de la mina de la tele, el gol de Alexis Sánchez, el ovni que vio la Maldonado, la teleserie de la noche… Perdón, pero tengo que terminar de algún modo y no sé por dónde.
Perdón, porque hemos creado un Dios a nuestro antojo y conveniencia.
Perdón a tu madre por no estar en sus internos desgarrándonos con su dolor.

Daniel Zamudio Chile Perdón Neonazis Intolerancia